Festa major a la plaça imaginada: de

Abstract

Aquest treball es centra en aquelles músiques festives que tenen les seves arrels en l'efervescència contracultural que va marcar, amb el seu signe plural, bona part de l'escena creativa de la Barcelona dels anys setanta. Omnipresents en la performació celebrativa amb què els barcelonins van prendre places i carrers arran del final del règim franquista, aquestes músiques van tenir un paper central en la transformació simbòlica de la ciutat durant els primers anys de la transició. Gens alienes al potencial de la festa com a aglutinador social i transformador simbòlic, les institucions sorgides de les primeres eleccions municipals no tardarien a dissenyar un nou model festiu, aprofitant l’embranzida popular, encaminat a donar consistència simbòlica a l’ambiciós projecte urbanístic i social que és el precursor preolímpic de la ciutat d’avui i que, durant la dècada de 1980, s’aniria perfilant en el Model Barcelona. Sense perdre de vista la tensió entre les diverses narratives que, pel camí, emergeixen sobre aquesta ciutat i retraten, a partir de les discrepàncies que les oposen, la paradoxal coexistència de lectures mútuament excloents sobre Barcelona, l’anàlisi d’aquesta transformació pren per referència l’evolució de la festa de la Mercè —expressió privilegiada de com la ciutat es representa a si mateixa— per observar l’adaptació bidireccional entre les ofertes de l’escena musical i la proposta festiva institucional.

Este trabajo está centrado en aquellas músicas festivas cuyas raíces parten de la efervescencia contracultural que marcó, con su signo plural, buena parte de la escena creativa en la Barcelona de los años setenta. Omnipresentes en la performación celebrativa con que los barceloneses tomaron plazas y calles en los estertores del régimen franquista, estas músicas tuvieron un papel central en la transformación simbólica de la ciudad durante las primeras etapas de la transición. En absoluto ajenas al potencial de la fiesta como aglutinador social y transformador simbólico, las instituciones surgidas de las primeras elecciones municipales no tardarían en diseñar un nuevo modelo festivo, aprovechando el empuje popular, orientado a dotar de consistencia simbólica al ambicioso proyecto urbanístico y social que es el precursor preolímpico de la ciudad de hoy y que, durante la década de los ochenta, se perfilaría en el Modelo Barcelona. Sin perder de vista la tensión entre las distintas narrativas que, por el camino, emergen sobre la ciudad de Barcelona y retratan, por medio de las discrepancias que las oponen, la paradójica coexistencia de lecturas sobre la ciudad mutuamente excluyentes, el análisis de esta transformación toma como referencia la evolución de la fiesta de la Mercè, expresión privilegiada de cómo la ciudad realiza la celebración de sí misma, para observar la adaptación bidireccional entre las ofertas de la escena musical y la propuesta festiva diseñada desde las instituciones municipales.

This paper focuses on the ludic, festive expressions of popular, jazz-rock and Latin-based musics which sprouted from the wildly plural countercultural efervescence that was blooming in Barcelona’s creative scene during the seventies. Always present in the celebrations with which Barcelonans overtook streets and squares following the end of Franco’s regime, performing their newly reacquired liberties, those musics had a fundamental role in the symbolic transformation of the city during the early stages of the transition. Not at all unaware of the social-binding and symbolic-building potentials of these celebrations, the newly founded municipal institutions soon started designing a whole new celebratory model, aimed at endowing with symbolic consistency its ambitious socio-urban project, which was the pre-Olympic precursor of the widely known Model Barcelona, outlined during the next decade. Without losing sight of the tension between different narratives that, along the way, emerge about the city of Barcelona and portray, through the discrepancies that oppose them, the paradoxical coexistence of mutually exclusive readings of the city, the analysis of the aforementioned transformation takes aim at the evolution of the Festes de la Mercè, a privileged expression of how the city performs the celebration of itself, in an attempt to observe the two-way adaptation between the offers available in the musical scene and the festive proposals designed by the municipal institutions.